Aigua de mar. Carles Piqueras

Prorrogada fins al 12 d'octubre
Museu de la Pesca

Proposta guanyadora de la Convocatòria 2020 d'Exposicions Artístiques Temporals del Museu de la Pesca.

Aigua de mar

“La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible.”

Això deixà escrit en Josep Pla en el magnífic llibre “Aigua de mar” del que he manllevat el títol d’aquesta exposició. Per entendre el mar, potser l’hem d’analitzar com un biòleg estudia un esser viu amb un microscopi per mostrar-lo a bocins, agafant la part pel tot.  Per veure el bosc,  pot ser, hem de fixar-nos primer en els arbres propers.

Aquesta mostra parla d'aquests bocins i en especial d’un, el món de la pesca, un món ample, profund i dens, parla del peix, de les embarcacions, les xarxes, les arts de pesca, - la pesca és un art? -, les indústries peixateres, dels pescadors, dels homes i dones tan propers al mar, característics d’aquesta costa catalana, parla de les tempestes i llevantades, cada cop més freqüents i més destructives, del vent tramuntanal i de garbí, que referma, diuen el caràcter dels empordanesos, dels extraordinaris artesans, mestres d’aixa i calafatejadors, avui en dia quasi desapareguts.

També parla dels ports, aquesta terra de ningú i de tothom, espais de llibertat, de fugida i arribada amb norais on poder amarrar tota una vida si s’escau. Un lloc on aquest sexagenari, encara recorda un vailet amb pantalons curts, que feia rodó de la missa obligatòria dels diumenges, per badar – que important és badar -, en el port de Sant Feliu, guaitant les barques balandrejar, com la del “americano”, un petit Home de mar, que amb un bot mínim, duia a port unes tonyines gegants als ulls d’aquell noi – El vell i el mar? I del peix quan s’allunya dels ports, cap a les llotges, els mercats, les fàbriques de conserva, les cuines, com la de la Maria, sa meva mare – ja no salem per aquestes contrades -,  que amb peix barat o de rebuig feia uns plats exquisits.

A la fi, parlo amb uns humils llapis de color, un xic de paper i l'expertesa de gairebé una vida – pintar és un treball de vells, diu Miquel Barceló -, en aquest museu únic i imaginatiu d’aquesta vila clement de Palamós, on estic vinculat per motiu de feina des de fa molts anys, i hem bastit aquesta exposició amb molta il·lusió i afany, sobre un tema tan proper, estimat i conreat.

Que els déus, reis i ens mitològics o reals de tots els mars, ens ajudin, ens perdonin i tinguin cura de la malaurada manera com tractem aquest comú i primigeni  bressol de tota mena de vida que és el mar.